En el mercat actual, fabricar no és només produir, sinó que també és posar en circulació un bé que arribarà, sovint a través d'intermediaris, a una persona concreta reconeguda com el consumidor final. I convé recordar-ho, especialment des d'una revista adreçada a empresaris i professionals del Camp de Tarragona on molts som empresaris, comerciants o professionals en algun moment, però tots som també consumidors finals, quan en el nostra àmbit privat comprem un electrodomèstic, un vehicle, una eina, un aliment o qualsevol producte per al nostre ús particular.
La Llei 22/2010, del Codi de consum de Catalunya, parteix d'una idea clara: la relació de consum ha de garantir la protecció de la salut, la seguretat, els interessos econòmics i socials, la informació veraç i la conformitat dels béns i serveis. Aquesta norma catalana conviu amb el règim estatal de garanties i responsabilitat per productes defectuosos del Reial Decret Legislatiu 1/2007 (TRLGDCU), que regula els drets bàsics dels consumidors i usuaris.
Per al fabricant, el primer missatge és senzill: el producte ha de ser segur, conforme i adequadament informat. No n'hi ha prou que funcioni, també ha de correspondre a la descripció, tenir les qualitats anunciades, ser apte per als usos habituals i incloure instruccions, advertiments i documentació comprensibles. La publicitat, les fitxes tècniques i les promeses comercials formen part de l'expectativa legítima del consumidor.
En matèria de garanties, l'art. 120 del TRLGDCU estableix que l'empresari respon de les mancances de conformitat que existeixin en el moment del lliurament i es manifestin dins dels tres anys següents en el cas dels béns. En canvi, quan es tracta de continguts o serveis digitals subministrats en un acte únic o en una sèrie d'actes individuals, el termini és de dos anys des del subministrament. En béns de segona mà es pot pactar un termini inferior, però mai per sota d'un any.
També cal explicar bé la regla de la prova. L'art. 121 del TRLGDCU estableix una presumpció favorable al consumidor en el sentit de que, si la manca de conformitat es manifesta dins dels dos anys posteriors al lliurament del bé, es presumeix que ja existia quan el producte es va lliurar. En els continguts o serveis digitals subministrats en un acte únic o en una sèrie d'actes individuals, aquesta presumpció opera durant un any des del subministrament.
Davant d'una manca de conformitat, el consumidor pot reclamar, segons el cas, la reparació del producte, la seva substitució, una rebaixa proporcional del preu o la resolució del contracte amb devolució de l'import satisfet. La solució haurà de ser gratuïta per al consumidor i s'haurà d'oferir en un termini raonable, sense causar-li inconvenients desproporcionats.
És essencial també diferenciar entre termini de garantia, presumpció probatòria i prescripció de l'acció. La garantia delimita el període durant el qual s'ha de manifestar la manca de conformitat, que com he dit, és de tres anys per als béns i dos anys per als continguts o serveis digitals. La presumpció determina qui ha de provar l'origen del defecte: dos anys en béns i un any en continguts o serveis digitals. La prescripció, en canvi, regula fins quan es pot reclamar judicialment el compliment dels drets derivats de la garantia. En aquest punt, l'art. 124 del TRLGDCU fixa un termini de cinc anys des de la manifestació de la manca de conformitat.
Ara bé, davant del consumidor, el primer responsable pràctic sol ser el comerciant venedor. És ell qui ha contractat directament amb el client i qui ha de gestionar la garantia legal. Això no vol dir que el fabricant quedi al marge. Quan al consumidor li sigui impossible o excessivament gravós dirigir-se contra el venedor, pot reclamar directament al productor la reparació o substitució del producte. I, en la relació interna, el comerciant que hagi respost davant del consumidor podrà reclamar al fabricant, distribuïdor o operador responsable si l'origen de la manca de conformitat es troba en la fabricació, el disseny, l'etiquetatge o les instruccions.
Per tant, la responsabilitat del fabricant no acaba a la porta de la fàbrica. Continua en l'etiqueta, en la instrucció d'ús, en l'advertiment de riscos previsibles, en la resposta davant d'incidències i, si cal, en la retirada del producte. En un territori industrial i comercial com el de les nostres contrades, aquesta cultura preventiva no és només compliment normatiu, sinó també és reputació, confiança i continuïtat empresarial.
La conclusió és clara: el fabricant que coneix els drets del consumidor redueix litigis, protegeix la seva marca i millora la relació amb els seus distribuïdors. I el comerciant intermediari, lluny de ser un simple aparador, és la primera línia de responsabilitat davant del consumidor i el pont necessari amb el fabricant. En consum, fabricar bé és important, però documentar bé, informar bé i respondre bé és imprescindible.
Cal insistir, però, que aquest article se centra en les relacions de consum, és a dir, en aquelles en què el destinatari final del producte és un consumidor o usuari. Una qüestió diferent, que mereix un anàlisi propi i diferenciat, és la responsabilitat i el règim de garanties quan el producte es fabrica i es ven a un altre professional o empresari, en el marc d'una relació mercantil o empresarial. Aquesta serà la matèria que abordarem en un proper article.