Quan ens trobem un compte bancari obert a nom de dues o més persones, la reacció ràpida i instintiva és dividir mentalment el saldo per a cada titular del compte: per meitat si son dos, o a terços si n'hi ha tres. La realitat jurídica, però, és menys intuïtiva. Els tribunals han deixat clar que la cotitularitat bancària, per sí mateixa, només dóna permís per operar el compte corrent: permet ingressar, carregar rebuts o retirar efectiu, sense haver de demanar autorització als altres. Ara bé, aquest permís no converteix automàticament cada titular bancari en propietari d'una quota fixa del dipòsit, perquè la propietat dels diners continua depenent d'una dada molt més prosaica i important: qui els ha posat.

A la pràctica, si una persona comparteix un compte bancari amb un altra, essent aquest darrer qui ha posat el diners, el fet que el primer sigui també titular bancari i pugui signar xecs o retirar diners no li atorga ni un cèntim de la propietat dels diners. El seu nom hi figura pel servei intern del banc, és a dir, per poder facilitar cobraments i pagaments, però el capital és de qui ha ingressat els cèntims, tret que hi hagi un pacte exprés de donació o repartiment. I si algú defensa l'existència d'aquest pacte, li toca aportar proves. No n'hi ha prou amb dir que "som cotitulars".

Quan ningú pot demostrar qui va fer cada ingrés o està del tot barrejar, els jutges recorren a una presumpció d'igualtat com a solució d'emergència: si ningú sap qui ha dipositat què, es divideix el saldo a parts iguals. Aquesta sortida, però, s'esvaeix tan bon punt apareix un extracte, una factura, una nòmina o una prova que acrediti l'origen del capital. A partir d'aquest moment, l'assignació del saldo es recalcula en funció de les aportacions reals.

La distinció és molt útil en la vida empresarial i patrimonial. Si Hisenda o un creditor embarga un dels socis, només pot afectar la part de saldo que realment li pertanyi a aquest soci; la resta queda fora d'abast d'aquest embarg i els altres titulars poden frenar-lo mitjançant la presentació d'una terceria de domini. O també, durant la tramitació d'una herència, tampoc no es pot repartir a l'engròs el que hi ha al compte corrent compartit: primer cal esbrinar qui hi va abocar els diners. Altra cas seria quan una parella es dissol, doncs cadascú recupera l'import que pugui acreditar haver aportat, sense que la simple signatura conjunta del compte corrent transformi diners privats en patrimoni comú.

Tot plegat aconsello fer nostre un parell de costums senzills: d'una banda, conservar cada rebut de transferència, ingrés o assentament comptable que indiqui qui és l'aportant; de l'altra, deixar per escrit (en un contracte, una acta o fins i tot un correu electrònic), qualsevol acord de donar o repartir fons. Així s'eviten malentesos, litigis i sorpreses al jutjat.

Així doncs, un compte corrent indistint s'assembla a una caixa forta amb diverses claus: tots els titulars poden obrir-ne la porta, però el contingut continua sent de la persona que l'hi ha desat, llevat que tots acordin el contrari de forma inequívoca. Les claus de la caixa forta no donen dret al botí.